“Sóc, però, si tu no em mires?”, demana a Déu el poeta David Jou; “Si em deixes de mirar sóc una estranya opacitat, esdevinc objecte sense dret ni fonament”.  “I amb un i amb tots teixeixo el cant de mi mateix”, ens confessa Walt Whitman.  L’essència de la naturalesa humana reposa sobre aquestes dues intuïcions, i segurament no cal buscar-ne altres. Parlarem llavors de costums, de colors de pell. Parlarem de lleis, de drets. Parlarem d’eremites i de pilots d’avió, de l’artista i del manobre. Parlarem del nòmada o de la vida plena dins la vall. Parlarem de l’ausetà que es barallava amb els romans o de l’adolescent que no es desenganxa del mòbil. Parlarem de la jove altiva de Mali o de l’avi geperut del Canadà. Tant se val, tot és cultura, tot és magnífic i secundari alhora. Perquè el fonament de la persona és la dignitat, que ha de ser la bandera de la nostra batalla de cada dia. La dignitat, aquesta que uneix, com ens diuen Jou i Whitman, el nervi diví que ens vertebra a cadascú i la fraternitat entre les persones.