L’ALBERGUERIA 

Entrar a L’albergueria, havent-ho decidit prèviament, o bé per casualitat. Deixar enrere, quasi de cop, el temps profà per entrar a viure el temps sagrat, el temps de l’ànima, el temps que es mesura per la fondària. Callar. Obrir tot els sentits perquè el de dins s’hi vegi, hi senti. Respirar amb els batecs de l’obra creadora i creativa que la volta romànica ens ofereix. Apreciar textures i voluntats, materialitzacions d’una força artística o d’una informació precisa. Ser fulls en blanc de la llibreta, esperant a ser guixats.
Rebre.

Sortir de nou al temps profà. Mirar si plou, caminar cap a casa, pensar en el menú de sopar. I poc a poc, avui, demà, el mes que ve, a flaixos o a aromes, va penetrant la notícia que L’albergueria ens ha proposat de viure.
Acceptar i créixer.