La pell del lloc

Pintures de Marià Dinarès: del 3 de març al 26 de juny de 2019

LA PELL DEL LLOC

En temps passats molt llunyans, o no tant, el color de la pell humana ens podia remetre a uns determinats llocs, uns indrets que compartien unes profundes aparences superficials, que remetien a unes cultures i maneres de fer i entendre diferents, el color de la pell determinava que una cultura era més o menys allunyada o remota, i que fins i tot podia  atemorir a l’altra, allò diferent feia por. Per la seva banda la pedra remet al lloc, la pedra s’està en el lloc.

La pedra com a matèria emprada per a construir llocs habitables també remetia al lloc de procedència de la mateixa roca/ pedra, ja que el més normal era construir amb la pedra del lloc, fins i tot que n’adoptés el nom del lloc d’on pertanyia, la pedra era anomenada amb el nom de l’indret on provenia. Es proposa treballar diferents relacions de color a partir de la pell humana. Pintura a l’oli sobre paper (50×45 cm), de 25 a 30 papers disposats un al costat de l’altra, molt propers. Cadascun d’ells amb relacions de dos franges de color que per parelles, com un seguit de presències envolten el lloc. En aquest cas a l’espai expositiu de l’Albergueria. Els colors entre ells contrasten, dialoguen, s’accentuen o es confronten en un mateix territori tonal, que en conjunt s’harmonitzen com un lloc comú, que a més vol relacionar-se amb el color del lloc on s’exposen. Al fons, presidint, una gran superfície de color, un camp gairebé monocrom que busca apropar-se al color de les roques de les parets Es tracta d’un treball de pintura essencialment basada en el color, que busca partir del color i quedar-se en ell. Sabem que el color no va mai sol i que tampoc no és mai neutre de representació ni de significat, per tant partim d’un determinat significat, l’apropem a un context però el mostrem sol, despullat de massa discurs. No es vol desenvolupar cap tesi, ni encarar cap recerca sociològica ni antropològica, sinó simplement mostrar una gamma determinada de color i presentar-la en un determinat espai que l’aculli i en permeti la contemplació més pura possible.  

Des del color, incidir en una reflexió sobre la pell i la pedra. La pedra com a allò sòlid, compacte, matèria que no sol enganyar l’aparença externa, és allò que es veu. O l’exterior ensenya  l’interior, perquè en són una sola cosa. La pell en canvi és la protecció d’un determinat interior. Un continent, una càpsula per habitar. Una matèria que sembla fràgil, i ho és per delicada i sensible, però alhora és resistent. N’és el límit del cos, però també la porta a l’altre, el lloc del cos. El color del lloc com el color de la pell. El lloc que abriga, el color que ajusta la clau tonal de l’harmonia, la clau de volta del lloc.