Reliquiaris

Del 17 d’abril al 21 de juny

Moltes relíquies i molts embolcalls

La primera utilització de la relíquia en l’àmbit cristià estigué vinculada a l’altar, el qual podia ser posat sobre la relíquia, o bé aquesta podia ser posada en l’interior de l’altar, dins un recipient anomenat «lipsanoteca». Però la relíquia també tingué, ben aviat, una personalitat i ús propi. Fou el primer «estoig» de la relíquia la mateixa tomba de la persona considerada santa. Al voltant de la tomba s’hi pot anar a resar, i a rebre directament el benefici que les relíquies aporten.

Malgrat la reticència en els primers segles del cristianisme a traslladar i fragmentar els cossos sants, abans de finalitzar el primer mil·lenni ja havia esdevingut molt freqüent el trasllat, el desmembrament, el comerç i fins i tot el robatori de relíquies.

La generalització i fragmentació de les relíquies comportà una gran varietat de formes i de tipus de relíquies. Aquesta varietat tipològica, sumada a les diferents maneres que es desenvoluparen per relacionar relíquia i altar, i als diferents usos litúrgics de les relíquies -veneració, processó, benedicció…- va generar una gran diversitat de contenidors, que anomenem «reliquiaris».
A vegades el reliquiari és discret, si no cal mostrar-lo; a vegades pren una forma de petit sarcòfag, a semblança d’una tomba noble; altres, pren la forma de la relíquia concreta que custodia: un crani, un braç, o una creu -si és la relíquia de la Vera Creu…. És molt freqüent el reliquiari de metall a semblança d’una custòdia, que guarda i mostra el petit fragment de relíquia -o de diverses relíquies- en el seu interior. En les grans esglésies, hi pot haver un armari dedicat exclusivament a la custòdia de relíquies; a l’altre extrem, abunden els petits medallons que permeten portar la relíquia penjada sempre del coll.

En el culte catòlic de les nostres terres, el paper de les relíquies aviat adquirí molta rellevància, i la seva possessió era un element de poder, prestigi i orgull. No tots els centres de culte podien tenir un cos sant per proveir els seus altars, ni a vegades un petit fragment de la relíquia directa, però tots ells volien gaudir dels seus beneficis. Això provocà la proliferació de relíquies secundàries, o relíquies de contacte -fragments materials que haguessin estat en contacte amb la relíquia vertadera.

Les relíquies acabaren participant en moltes de les diferents cerimònies litúrgiques, a banda de la seva inclusió en els altars: en les festivitats dels màrtirs, en les processions, en les benediccions del terme -en el cas de la relíquia de la Vera Creu-, així com en la vida quotidiana dels feligresos, en utilitzar les relíquies -en petits reliquiaris personals- com a element protector i benefactor de les cases i les famílies.