La Mari, el camí de les pedres i jo

Manolo Gómez

Del 17 de juiol al 28 d’octubre de 2018

La Mari, el camí de les pedres i jo

Les persones som memòria. Memòria de la pròpia trajectòria, plena de records, experiències, afectes i desafectes, de grans errors i petites heroïcitats, d’inferns i de cels. Memòria de la família, de l’entramat vital més íntim fet de persones i espais, de genètica i de circumstància, que han set terra, adob i aspre de la nostra identitat. Memòria de comunitat, de poble, de país, que fan la cultura que s’encarna en nosaltres.

Què som, qui som quan som cada dia una nova pàgina en blanc? Què en resta, doncs, de les persones, quan la memòria s’esborra?
L’amor, resta.

L’albergueria

L’ésser humà s’ha d’encarar amb experiències que se situen al límit de la seva capacitat de comprensió, acceptació i dolor. El procés de la malaltia i mort d’un ésser estimat es constitueix en la més intensa d’aquestes vivències. Manolo Gómez ha viscut el llarg procés de la malaltia de la seva mare, la Mari, afectada d’Alzeimer, i culminada inevitablement en la mort.

La Mari. Manolo s’encara amb la lluita entre el record i l’oblit a través de fotografies, vídeos, objectes, pintura, instal·lacions… Una mirada multifacial, complexa, crua i tendra alhora, continguda. La Mari ens arriba a través del gest, de la seva mirada, de l’eco de la seva veu: un cos i molt més que un cos.

El camí de les pedres. És el trajecte entre la casa de Manolo i el pis de la seva mare, situat als límits de la ciutat, fressat per multitud de persones que deixaven les seves petjades, evidents o imperceptibles. Es correspon a un espai obert, ple de vida, una intersecció entre persones, paisatge i objectes. Un univers fragmentat, de peces que en conjunt mostren una estranya coherència fruit de la mirada de l’artista.

Jo. Manolo aborda des de la subjectivitat la qüestió de la malaltia i la mort de la mare. L’artista i la seva circumstància, concreta, particular i universal alhora. I ho fa des del cor, sense caure en els paranys del sentimentalisme o la cruesa.

Miquel Bardagil