2020 CICLE Tres murmuris de tu
Inspirat en el poema  «Himme d’Ulisses a la terra» d’Agustí Bartra Mare difícil de tantes aurores, terra de tots, fang estremit d’estel: cantant-te escalo les torres sonores on l’esperit esquinça el teu dur vel. Tota la llum de l’altura és desclosa! Oh terra meva, travessat d’alosa,  ta esplendor dic amb els ulls plens de cel! Ta esplendor canto, la gesta del dia que t’embolcalla amb una vesta d’or. Fresseges, núbil, en l’alta arbreria, oh tu que dorms, com un immens record, sobre una molsa de sideri gebre i, migpartida de sol i tenebra, amb dits verds trenes garlandes de mort. Atures l’au al cim de les muntanyes; com un bressol els abismes somous. L’eternitat -ho saben tes entranyes!- és repetir la rosa que desclous. Per tu l’estiu fa dansar ses fogueres; per tu, davant les blanques primaveres, submisament s’agenollen els bous. Oh, deixa que m’endinsi en les boires que alces: així podré tocar tots els teus brins. Estén-me sota tes pluges descalces: així podré besar-te més endins. Sembra’m al vent, lliga’m a les tempestes, torça’m al foc, puja’m a les congestes: vull la gran pau clavat als teus destins. Dels teus retorns faig les meves naixences. Vinc del no-res i marxo cap al tot. A l’ombradiu de tes sines immenses, lluny de la por i de l’humà sanglot, oh, deixa, terra, que l’herbei murmuri a mon oïda el somni purpuri / que cada dia s’alça del teu llot. Oh, la meva ànima en tu tan absorta, cau com espiga que sega la falç! Enmig de l’èxtasi que se’ns emporta devers els solcs dels espais eternals, et veig com una llavor il·luminada i sento el pas de la còsmica Arada perdre’s enllà de les feixes astrals.
Mirant cap a dins, les persones ens reflexionem i, lluny de rumiar coses amb terminis curts, intentem concloure visions que descriuen el nostre sentir, les nostres certeses essencials. És impossible concloure res sobre la nostra persona sense teixir-nos a destins més amples -amb altra gent, amb altres moments, altres pensaments. El lligam íntim amb la terra, amb el paisatge, amb la natura, és un dels fils més gruixuts de la nostra existència. Ho saben prou els artistes, gent d’ulls oberts. La immensitat, la bellesa, l’eternitat feta de cicles, la vida sense altra justificació que ella mateixa, les coses minúscules i les coses inabastables…, són embats d’un diàleg que es fan ressò dintre nostre, que ens interroguen, i que ens fan veure que, tot i la nostra insignificança, som part fonamental d’un món fet de carn i esperit que avança indestriablement unit. Laudato Si!

 Exposicions 2020

Ho saben tes entranyes

Sama Genís Orriols

Del 26 de juny al 30 d’agost

Ceràmica

Escalo les torres sonores

Marina Berdalet Andrés

Del 8 de setembre al 8 de novembre de 2020

Pintura