2006 CICLE

El passat és el pròleg

El passat és el pròleg / 10 anys de L’albergueria

L’any 2006 L’albergueria va celebrar el seu desè aniversari. “El passat és el pròleg”, fa dir William Shakespeare en la seva obra La tempestat. Aquesta idea és l’ànima que ha volgut dirigir l’activitat de L’albergueria durant aquests 10 anys i és l’ànima que hem volgut infondre a la programació proposada per a celebrar-ho.
Aquesta s’ha basat en tres eixos d’acció –la creació contemporània en relació a la dimensió transcendent, el patrimoni cultural de l’església i la voluntat d’una mirada prospectiva, de construcció de futur- que s’han concretat en les següents activitats:

 Exposicions

Serra d’Or 1959-2005, una visió de la societat catalana

La revista Serra d’Or va celebrar el seu 50è aniversari amb una exposició itinerant per tot el territori català a través d’una exhaustiva mostra gràfica. La Universitat de Vic va estar la impulsora de portar aquesta exposició a Vic amb la col·laboració de L’albergueria, que va cedir la seva magnífica sala romànica per acollir l’exposició.

Gòlgota

Francesc Morera

Del 12 d’abril al 4 de juny

 

“Gòlgota” és el nom hebreu de la muntanya del Calvari, al cim de la qual crucificaren Jesús. La pujada al seu cim, amb la creu a coll, és un episodi crucial, dramàtic i alhora ètic d’una transcendència, per als cristians, fonamental. “Gòlgota” és, també, el nom que Francesc Morera (Ripoll, 1953) ha donat a una sèrie de 12 petites obres de volum cúbic, molt contingudes, amb la presència constant, física i projectada, de la creu.

Francesc Morera és un equilibrista sorprenent. Fa encarnar uns discursos subtils i plens d’humanitat en unes obres de ferro d’una contundència formal implacable. I se’n surt. Amb “Gòlgota”, Morera no deixa escapar cap de les emocions que el camí del Calvari ens provoca. L’aspror, el neguit, la terrible simplicitat, la inexorabilitat de la fi, la transcendència, la no gratuïtat. Però sobretot ens remarca, amb els seus jocs de buits i plens, amb les figures inexistents que es creen en formar la seva pròpia ombra, que la importància de la creu no rau en ella mateixa, sinó en la seva projecció. La creu no és una fita per a la mort; és un mitjà per a la Vida.

Fora la sala romànica, la bellíssima creu processional de Sant Salvador de Bellprat dóna el contrapunt a l’obra de Morera. La representació clàssica de la crucifixió té el màxim exponent en les creus processionals, que aglutinaven un gran conjunt de significats catequètics amb el màxim esforç artístic i econòmic per a donar-li el relleu necessari.

La cicatriu de Ulisses

Josep Ricart Rial

Del 30 de juny al 27 d’agost

Quan Ulisses torna a casa, d’incògnit, després de llargs anys de viatge, la criada és capaç de reconèixer-lo a l’instant per una petita cicatriu que l’heroi té al peu. Josep Ricart (Vic, 1946) s’ha agafat a aquest episodi i l’ha plasmat en una exposició, a L’albergueria, on s’han mostrat dotzenes de petits dibuixos sobre paper. L’autor reflexiona, així, sobre el coneixement d’un mateix, sobre la capacitat de reconèixer-nos a nosaltres mateixos malgrat els canvis.

 

Els lectors de l’Odissea, d’Homer, recordaran l’emocionant i ben preparada escena del cant XIX, en la que la dida, Euriclea, reconeix Ulisses. Carles Riba ho tradueix així:

«Doncs, la vella, en palpar-lo amb les mans de pla, que el rentava

la cicatriu conegué i el peu amollà, que va caure

i pegà en el gibrell, i va fe’un estrèpit el bronze

i es tombà de costat, i l’aigua va anar-se’n per terra»

Cant XIX, versos 467-470

El foraster –Ulisses-  s’ha guanyat la benevolença de Penèlope, que mana a la dida rentar-la-hi els peus, primer deure d’hospitalitat cap els caminants en les històries antigues.  Euriclea es disposa a portar l’aigua, a barrejar la calenta amb la freda, mentre parla amb tristesa del seu senyor absent.  Ulisses es recorda de la cicatriu, i reté i immobilitza a la dida:  el gibrell d’aigua va per terra. La deesa Atenea, oportunament, distreu a Penèlope.

 

La cicatriu d’Ulisses és el títol genèric de tota aquesta sèrie de més de 100 dibuixos fets entre l’octubre del 2005 fins el maig del 2006.

Claustre Concret

Ernest Altés

Del 30 de juny al 24 de setembre

L’existència d’una comunitat religiosa al voltant d’un lloc de culte va generar, en l’Europa cristiana de l’alta edat mitjana, l’aparició d’uns conjunts arquitectònics d’admirable bellesa i funcionalitat que encara avui perduren amb tota la seva força. L’església, espai central de la comunitat, s’acompanyava d’unes dependències funcionals que permetien cobrir les necessitats dels religiosos: dormir, menjar, reunir-se. I comunicant ambdós espais se situava un dels àmbits arquitectònics més potents, suggerents, eficients i bells de l’arquitectura cristiana: el claustre.

En el claustre conviuen miraculosament dues funcions oposades, dues invitacions. D’una banda aixopluga i acompanya a qui, freturós, va del dormitori a l’església; de l’altra, sense imposar ofereix a qui el transita un deambular lent, circular, propi del que camina per recercar-se. El claustre és recer i acolliment; és passadís i és itinerari; és comunitari i és radicalment individual; és a voltes catequesi i és sempre embolcall per a la introspecció sense interferències. Essent espai obert i cobert alhora, dóna paret però també horitzó.

El pas dels segles ha anat acumulant memòries i homenatges, materialitzats en pedra per al record de les generacions futures. Efígies, sarcòfags, làpides, arcosolis i monuments han anat omplint les parets dels claustres, que han pres amb el temps aquesta tercera funció: ser galeria del record agraït.

En aquesta intervenció en la Catedral de Sant Pere de Vic, l’escultor Ernest Altés vol alliberar el claustre gòtic de tots aquells usos funcionals i pragmàtics per retornar-lo a una essència espiritual, transformadora. Altés crea una paret nova, contundent i inapel·lable a tot el claustre; oculta al visitant —a l’usuari— el patrimoni material que els segles hi han dipositat. La seva intervenció crea un àmbit escultòric-arquitectònic monumental, efímer i etern alhora, que ens dóna una lectura nova d’un espai secular.

Malgrat la innegable naturalesa pragmàtica de la seva instal·lació, l’escultor l’executa amb les directrius que emanen del gruix de la seva obra. Perquè Altés és amant de la noblesa de l’origen. En la seva intervenció al claustre hi conflueixen el respecte pels materials –els que ell hi posa i els que els acullen-, les transformacions imprescindibles, el llenguatge contemporani, la creació d’una escultura bella, orgànica, la màgia de fer sortir del material original –sense trair-lo- un concepte radicalment humanitzat.

Així, eliminant distraccions, retorna al claustre la seva condició “concreta” d’ajudar a la introspecció, i l’ofereix al visitant perquè l’utilitzi. El passeig lent i circular al voltant del claustre, acompanyats ara per una pell embolcalladora i aspre alhora, ens ha de fer retrobar amb les nostres esperances.

Col·laboració
Enric Pladevall (Vic, 1951) ha cedit a L’albergueria una gran peça seva, de nom Col·laboració, on una gegantina lluna d’acer es recolza, cansada, en un gruixut tronc d’arbre, que l’acull amb bonhomia. Junts formen una escena de pau, d’equilibri, de col·laboració —com diu el títol—. L’escultura s’ha situat als peus del claustre gòtic de la Catedral, davant la porta que s’obre a la muralla de la Rambla del Bisbat.

Lluites interiors

El jesuïta Cinto Casanovas ha portat a L’albergueria un seguit d’escultures que reflecteixen un tret, un neguit humà universal: les tensions interiors.
L’home és l’escenari del conflicte permanent entre allò que volem i allò que voldríem, entre l’estructura i el caos, entre l’ànima i el cos… En l’obra que es mostra a L’albergueria, aquesta lluita es recull tant en la forma com en la matèria: geometria i flux, fusta i metall, verticalitats i horitzons…

 Activitats complementàries

Actes literaris
Presentació del llibre “Herbari i lepidopterologia” Amb motiu de l’exposició homònima a L’albergueria, es va presentar a la botiga del Museu Episcopal de Vic el poemari de Mn. Curs
El revestiment en la litúrgia; l’espai i el temps fets art
Organitzat juntament amb el Institut Superior de Ciències Religioses de Vic (ISCRVIC), el curs ha recollit les qüestions, els dubtes, o les reflexions que es van originar al voltant de dues exposicions que es van poder veure a L’albergueria l’any 2005: la primera sota el títol Casula / Eduardo Chillida i la segona, Casula / Laboratori d’Arts Contemporànies per a la litúrgia. Així, la creació artística dins l’àmbit de la litúrgia ha estat el punt central del curs. També s’ha volgut aprofundir en els significats i conceptes més importants vinculats a la litúrgia i veure com l’església ha viscut i modelat aquests canvis a través del temps. ​

Col·loqui
Art, cultura i espiritualitat
Per parlar de la necessitat i de les característiques de les accions destinades a interaccionar l’art, l’espiritualitat, la contemporaneïtat i el pòsit cultural, L’albergueria va reunir en una mateixa taula tres persones rellevants procedents dels camps de la història de l’art i la creació cultural: Ximo Company, catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Lleida i especialista en pintura dels segles XV i XVI; Gerardo Díaz Quirós, historiador de l’art i investigador del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC); i Marià Dinarès, artista plàstic i director de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic.

Conferència
Moradas. Alojar al espíritu y el arte como búsqueda
Aquesta conferència, emmarcada dins les activitats inaugurals del curs acadèmic 2006-2007 de la Universitat de Vic, va tractar sobre la necessitat de revisar a fons les intervencions culturals, arquitectòniques i artístiques que es fan quan es tracta de vestir i allotjar el sagrat, l’espiritualitat i la transcendència. Va ser impartida pel Dr. Gerardo Díaz Quirós.

Recital poètic
Jacint Verdaguer – David Jou, poesia a dues mans
Per tal de marcar el contrast amb la vivència cristiana de fa cent anys -socialment, afectivament i culturalment majoritària- es va confrontar l’obra de dos poetes. Per una banda, un dels nostres grans clàssics, Mn. Cinto Verdaguer, que va viure amb tanta intensitat la vida religiosa i que influí tant en l’expressió popular del sentiment religiós. I per l’altra, David Jou, un dels poetes actuals d’obra més àmplia i que, des del món de la ciència, més atenció ha dedicat a l’experiència religiosa.

Concert
Cant de la Sibil·la
El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic medieval sobre la fi del món. A l’Edat Mitjana s’interpretava a les esglésies la nit de Nadal, per posar en alerta els feligresos i recordar-los que calia estar preparats per el Judici Final. Actualment, i des de fa molts segles, aquest drama s’interpreta sols en comptades esglésies del nostre país, com a activitat cultural. L’albergueria ha programat aquest Cant en diverses ocasions els darrers 10 anys, per donar divulgació al ric patrimoni cultural de l’Església.