Metéora

Tothom qui coneix Meteora, al nord de Grècia, en la “Eolia” que apareix en la Odissea d’Homer, queda doblement fascinat: per un paisatge geològic sorprenent, fet de pedres gegants com caigudes del cel, i per l’existència, al seu capdamunt, d’un seguit de monestirs i eremitoris mil·lenaris. Salvant les distàncies, Meteora fa pensar en la “nostra” Montserrat.

La Sandra Ortiz, en la proposta que presenta a L’albergueria, parteix del mateix neguit que els monjos grecs. Busca endins, com els monjos, que destinen la seva vida a desprendre’s d’allò que els allunya de la tasca de “buscar a Déu”. La Sandra recorda, pensa, es viu, es reviu, s’enfada, es revisa, i ho fa, també com els monjos, en llocs que es repeteixen.

Però aquest gest quotidià de la itinerància, de la reflexió, és només el punt de partida de l’acció —primer cultural, llavors artística, llavors comunitària— que la Sandra ens presenta a L’albergueria. Dels indrets importants en el seu viure, l’artista n’ha fet vídeos i fotografies. La primera associació entre record, espai i mirada que viu en cada imatge ja és prou potent per si sola. A ella li serveix, també, al cap del temps, per valorar el pòsit que ha quedat de les vivències de temps enrere i comprovar la ductilitat de la memòria: com el cos, el cap, ens treballen els records i ens porten a conviccions profundes i certes però allunyades, ves per on, del significat que tenien quan es van generar.

Però encara hi ha un pas més. La Sandra ha ofert les seves imatges a diferents creadors perquè a partir d’elles fessin nous relats visuals i sonors. Disseny, música, videoart.

Associar la vivència íntima i solitària a una imatge artística; revisar la imatge, al cap del temps, per veure la complexitat i profunditat de la memòria i de la gestió de la nostra vida; oferir la imatge als altres perquè hi puguin reflexionar. I tornar a començar. Tot plegat, com els monjos de Meteora: fer, refer, aprofundir en aquelles coses que ens fan veritablement humans.

L’albergueria