Atzucac

La nostra comunitat urbana —el poble, el barri, la ciutat— és definida pels carrers i les places, públiques, les cases, de cadascú, i els edificis que son per a tothom: hospitals, teatres, esglésies… En aquest espai, ple i buit al mateix temps, nosaltres anem fent la nostra vida, tant la pública com la privada. A vegades hi transitem contents, eufòrics fins i tot; a vegades allarguem el nostre caminar per retardar el moment d’arribar a casa, ajornant el neguit. A vegades ens hi trobem bé, i a vegades ens fa por. Tot barrejat, en les mateixes persones, en diferents moments del dia o de la vida.

La nostra comunitat social —la família, els amics, els veïns, els companys de feina, els desconeguts— també la vivim en un tumultuós esdevenir d’encontres privats i encontres públics, de trobades plaents i trobades funcionals, de discussions desagradables i de converses reparadores. De solituds no volgudes, d’exigències excessives, de moments feliços sols o acompanyats.

És bo de saber-ho. D’entendre’ns com a individus en un marc de convivència col·lectiva. De situar-nos en un atzucac en forma de carrer o de pregunta, i demanar-nos a nosaltres mateixos si el nostre gest de cada dia fa de la comunitat un bon lloc per viure.

L’albergueria, Centre cultural del bisbat de Vic

En les trames urbanes de les ciutats antigues hi ha una superposició de perfils d’edificis, de cases de diverses tipologies amb amplades i alçades variables, de carrers, de traces d’urbanisme espontani, d’indicis de nous planejaments urbanístics…

Podem entendre els carrers com a espais generats a partir de l’absència de cases, el buit entre edificis. Els carrers serveixen per connectar les diverses parts de les ciutats, teixint una xarxa de diversos recorreguts entre dos punts determinats.

En les ciutats antigues i com a resultat d’aquesta superposició de capes, hi podem trobar un tipus de carrer singular: l’atzucac o cul de sac. Es tracta d’un carreró sense sortida, sense connexió amb la resta de teixit urbà. És una anomalia que amb l’evolució de les ciutats tendeix a desaparèixer principalment per problemes de seguretat i salubritat.

La instal.lació presenta la casa com a unitat mínima de formació de les ciutats. Un element que incorpora molts conceptes: refugi, llar, protecció, acollida, menjar, dormir.

Més enllà de la ‘casa’ entesa com aquest refugi per cobrir unes necessitats bàsiques essencials, una casa també ofereix un refugi emocional, espiritual. I aquesta vessant connecta també amb la idea d’església.

‘Atzucac’ és una instal.lació que uneix tots aquests conceptes. Una proposta que parla de ciutat antiga, de carrers, d’atzucacs i de cases. De Vic. De tots nosaltres.

SP25 ARQUITECTURA
David Oliva / Elisenda Planas