Aquella cosa amb plomes…

Per Francesc Morfulleda Caralt

Explica el mite antic que Zeus va sentir un fort enuig i el seu esperit va irritar-se quan va veure que l’ésser humà havia recuperat una guspira del foc que ell mateix els havia retirat com a càstig per la seva desmesurada arrogància. Per això, va ordenar al seu fill Hefest, l’artesà il·lustre, que pastés una criatura amb argila i aigua —amb quina facilitat les històries primordials s’entortolliguen entre si, més enllà de l’espai i el temps, si tenim en compte que, en una altra tradició, el primer home, Adam, és creat per Déu a partir de la pols d’una terra infèrtil— i modelés la figura d’una dona. Tot seguit, per torn, la resta de les divinitats van contribuir en aquell infantament atorgant-li cadascú la seva ofrena. D’aquesta manera, la deessa Atena va ajustar-li la cintura i va abillar-la amb un vestit d’una blancor refulgent; Afrodita va vessar damunt el seu cap la gràcia, el desig vehement i el desassossec que corseca els membres; o el missatger Hermes, de sandàlies alades, va dotar el seu esperit amb paraules fal·laces i pensaments capriciosos. Per acabar, fou el mateix artífex, Hefest, qui va infondre-li la vida i una veu humana. Per això, com que era «un regal de tots», aquella criatura va rebre el nom de Pandora.
Després de completar el seu engany, l’altisonant Zeus va presentar aquella dona al tità Epimeteu, el qual, insensat, la va rebre entre els seus braços sense tenir en compte l’advertència del seu germà («No acceptis mai cap obsequi procedent de Zeus Olímpic!»). Fins aleshores la raça dels homes havia viscut sobre la terra a recer de les penes, les dures fatigues i les malalties penoses que emmenen els homes a la mort. Pandora, però, instigada per la curiositat, va obrir la capsa que portava a les mans i amb aquest gest va escampar tota mena de neguits dolorosos entre els humans. Diuen que només es va quedar allà dins, sense temps a volar cap a fora, l’esperança.
Fins aquí la narració de la història tal com va escriure-la en un temps remot, gairebé primigeni, el pastor de Beòcia, Hesíode d’Ascra, a qui les muses van encarregar el relat de l’origen del món mentre contemplava l’ensopiment del seu ramat en les hores més roents de l’estiu. Tanmateix, com tantes vegades, el mite no ens dona la solució, no ens ofereix cap fórmula precisa ni tampoc ens proporciona cap dogma, tan sols ens acara amb la nostra debilitat, incertesa i intempèrie posant-nos al davant de les qüestions que més fan trontollar els nostres fonaments. Si la capsa de Pandora contenia tots els mals, per què també hi havia l’esperança? ¿L’esperança és un mal? ¿Per què l’esperança precisament va quedar-se dins? ¿Què hauria passat si l’esperança hagués sortit a l’exterior? L’esperança, en efecte. De què? ¿Quina cosa podem esperar els humans? ¿Quina cosa no ens és permès d’esperar?
A partir d’aquí, instigats per la necessitat de trobar sempre una resposta capaç de satisfer el nostre afany de conèixer, els humans hem recorregut diversos viaranys per trobar una explicació per a la contalla. Per començar, el mite ens permet imaginar l’esperança com un cònsol per a la humanitat perquè, si tots els mals (les malalties, la fatiga, el sofriment, la mort…) s’escapen de la capsa, l’esperança en canvi hi roman perquè tinguem al nostre abast un recurs interior que ens permeti afrontar les adversitats. Així, encara que el món estigui ple de desgràcies i fatalitats, sempre hi ha per a nosaltres la possibilitat de trobar un sentit a l’endurança i esperar un futur millor. Per altra banda, si fem una lectura més pessimista, també podem pensar que l’esperança és un bé volgudament retingut per la divinitat i els humans, lluny de la possibilitat de poder-hi accedir, hem de resignar-nos a dur una vida dissortada, de final tràgic, que no pot ser sostinguda per cap mena de consol. Altres personalitats encara, com Nietzsche, han defensat que l’esperança no és necessàriament una virtut, sinó que és «el pitjor de tots els mals» perquè prolonga el sofriment: les persones continuem suportant una situació dolorosa perquè esperem, la majoria de les vegades en va, que les circumstàncies millorin. Des d’aquest punt de vista, l’esperança seria una il·lusió que ens impediria acceptar la cruesa de la nostra realitat.

De fet, en la cultura clàssica —que va ser bressol d’una gran diversitat de forces divines— l’esperança es representava per mitjà de la deessa Elpis, una paraula que en grec significa tant l’esperança com l’expectativa o l’anticipació, el desig fort d’una cosa i el fet de voler que quelcom passi, sense implicar que sigui necessàriament positiva. A més, la mateixa paraula esperança, si descabdellem el fil de la seva història, ens apropa fins al verb llatí sperare que, al mateix temps, indica “estar pendent que alguna cosa s’esdevingui” i “inclinar-se cap a alguna cosa”. Així doncs, potser Hesíode tan sols ens volia prevenir del fet que els humans no podem saber del tot el nostre futur i aquesta ignorància és precisament allò que ens permet viure sense quedar paralitzats per la certesa de totes les adversitats que ens esperen. Potser la força del mite es trobi justament en aquesta ambigüitat. Hesíode es limita a dir que l’esperança va quedar-se dins la capsa «per voluntat de Zeus», sense explicar si això beneficia o perjudica la humanitat. El relat ens deixa la pregunta sobre si l’esperança és un do, una il·lusió o una forma més de càstig. Fixem-nos, en aquesta mateixa línia, què deia María Zambrano: «l’esperança és la substància de la nostra vida, el seu darrer fons, i per això som fills dels nostres somnis, del que no veiem ni podem comprovar. Així fiem el compliment de la nostra vida a una cosa que encara no és, a una incertesa».
L’espera de l’home està ancorada en el futur, vivim el present abocats al futur perquè som conscients del temps i la seva finitud, i, per tant, els humans esperem sempre, estem sempre a l’espera del que pugui passar, del que puguem fer, del que s’hauria de fer. Per això, entre nosaltres, trobem persones de tota mena, creença i condició, habitades per l’esperança d’una vida millor, més justa, lliure i desitjable. Algunes, fins i tot, moguts per la seva esperança, arriben a prendre riscos molt valents i compromisos admirables.
¿I si l’esperança, més que alimentar-se d’allò que diuen les persones, viu d’allò que les persones són i fan? ¿Què esperem els homes i les dones del segle XXI? ¿Què desitgem? ¿Què ens fa avançar? ¿Hi ha alguna presència interior que continuï existint en nosaltres, fins i tot quan les coses semblen perdudes? ¿Existeix realment una força vital que sostingui l’ésser humà? En aquest sentit, l’art, com a llenguatge universal que permet comunicar emocions, idees, experiències i visions del món més enllà de les paraules, les llengües i les fronteres culturals, ¿quina interpretació ha fet del mite?¿Què espera avui l’art? I l’artista, ¿quina cosa desitja que s’esdevingui? ¿Cap a què s’inclina?
Formulem-nos, per tant, aquestes preguntes amb tota la seva amplitud i tota la seva profunditat, rellegim les velles històries, tornem a donar veu a les antigues cosmogonies, reinterpretem-les, actualitzem una narrativa que, sigui religiosa o no, mai no ha acabat de satisfer del tot el nostre desig de transcendència i provem d’endinsar-nos en un món tan insondable com l’univers poètic d’Emily Dickinson per trobar-hi «aquella cosa amb plomes / que s’ha enfilat a l’ànima / i canta la melodia sense les paraules / i no s’atura mai».